Avui llegesc al diari que el vertader nou conseller d'Educació, Guillem (o Guillermo) Estarellas va fer arribar ahir als centres les instruccions per a l'aplicació del TIL.
Com que no som directora, i volia la informació de primera mà, acab a la Sala de Premsa de la plana web del Govern de la CAIB i allà he trobat la nota de premsa. Tota una declaració d'intencions perquè, oh, casualitat!, el comunicat està escrit en castellà (de fet, és l'única nota de premsa escrita en castellà) i com a documents adjunts hi ha “información en castellano”, que és el mateix però en pdf.
Vaig llegint que la Conselleria farà el que faci falta per a què la implantació del projecte “pueda lograrse el curso 2017-2018 con los recursos humanos propios de cada uno de los centros.
Para ello, el profesorado que todavía no pueda acreditar el nivel mínimo de conocimientos de lengua extranjera exigido por el Decreto, tendrá todas las facilidades para adquirir las competencias lingüísticas adecuadas y, para eso, la Consejería pondrá a su alcance los medios necesarios para conseguirlo. Así, todos los profesores que participen en el proyecto de su centro impartiendo materias no lingüísticas en lengua inglesa tendrán preferencia en las actividades formativas dirigidas al perfeccionamiento del profesorado.”
De tot això, crec entendre que, no sé com, en tres anys tots sabrem anglès. Que els recursos que ara no tenim per poder substituir els professors que estan de baixa, emanaran miraculosament, com les fonts Ufanes, per pagar-nos cursos d'anglès a tots. I que cercaran la forma, per exemple amb una reducció d'hores?, per tal de fer compatible un aprenentatge efectiu, amb la nostra feina i amb la vida familiar. I que no ens barallarem entre nosaltres quan algun, enllepolit o comprat per viatges a Londres amb estança pagada, s'ofereixi per participar en el projecte lingüístic.
O sigui, traduint el decret: que en tres anys no sabrem anglès, que recursos econòmics sempre n'hi hagut però només pel que volen, que el B2 ens el traurem per la força i en el temps lliure, i que ens acabarem barallarant entre nosaltres...
Malgrat tot, per un moment gairebé m'hi he vist. Per virtut d'un decret, en tres cursos, hauré adquirit la competència necessària per parlar en anglès amb tal fluïdesa que podré fer classes de filosofia (si encara existeix l'assignatura, cosa que entre peres i lomces, veig difícil...) en anglès.
De manera gairebé obligada, en un curs de filosofia sempre es dedica un temps a explicar les paradoxes. És interessant perquè els alumnes poden entendre quan una situació incompleix les regles lògiques bé perquè duu a una contradicció, bé perquè desafia el sentit comú (i en els dos casos aquest decret en podria ser un exemple, tot i que no l'utilitzaré). Els dic: “Un barber sicilià pot afaitar a tots aquells que no es poden afaitar a si mateixos, i a ningú més”. Per la cara que fan intuesc que s'estan demanant “i ara què diu aquesta?” Continuu: “Es pot afaitar a si mateix, el barber?” Salta un: “No profe, no pot perquè només pot afaitar els que no ho poden fer per si sols”. “D'acord” seguesc jo, “idò si com tu dius no es pot afaitar a si mateix, llavors sí que es pot afaitar, perquè ja compleix el requisit que era no poder afaitar-se a si mateix”. Perplexitat. Cares de concentració. I continuu, ràpid: “Per tant, ens trobam que si deim que NO es pot afaitar a si mateix, llavors SÍ que pot; però si deim que SÍ pot fer-ho, llavors NO pot (ja que hem dit que només podia afaitar els que no poden per si sols).”
Alguns ho entenen, i a la cara se'ls veu la satisfacció d'haver seguit un raonament que veuen clarament que és complex. Altres diuen “però com...?” Una li demana a la de devora. Un altre: “aahh! Ara ho entenc”. Alguns segueixen sense captar la paradoxa. La tornam a desxifrar. Aleshores alguns ho entenen i altres diuen que sí, però la cara diu que no... En fi, què per què cont aquesta anècdota? Perquè aleshores entenc que en tres cursos no ho sabria explicar en anglès. Perquè en tres cursos els alumnes no ho entendrien en anglès.
La resta de la nota de premsa diu com s'ha d'elaborar aquest projecte i el calendari: en fi, que ens oblidem de tot el que estàvem fent fins ara perquè en quinze dies hem de tenir fet un nou projecte lingüístic. Per això, el títol de l'article, “tenim poc temps”... Però tenim poc temps, no per fer un projecte, tenim poc temps per coordinar-nos, per decidir si per una vegada ens posam d'acord i, en lloc d'escollir un mal menor amb el cap cot (com seria acollir-nos a l'article 20 del decret TIL i sortejar aquest disbarat pedagògic momentàniament), en lloc d'enviar-nos la glopada agra cada centre pel seu compte, decidim ser valents i plantar-nos tots. Si ens dividim perdem, si seguim l'article 20 els legitimam; només tenim una possibilitat de resistir: anar tots a una.
Marina Llobera, professora de filosofia.
