Estimats Reis d’Orient:
Ma mare m’ha dit que enguany hi ha molts de problemes i que, per això, només he de demanar coses raonables. Hi he estat pensant molt. Ho intentaré.
Vull anar a escola. Això és raonable, no?
I, a més, m’agradaria tenir professor, encara que la meva mestra, na Cati, tengui unes angines. No em va agradar quan es va rompre el peu i ens ficaren dues setmanes amb els de l’altra classe. Na Macu, la mestra de l’altra classe, pareixia molt cansada. Tampoc m’agrada quan na Cati ve a classe amb febre i tossint. Fa molt mala cara, però diu que no enviaran un altre mestre, encara que n’hi ha molts sense feina, i que ens quedarem sense classes i, a més, ella es quedarà sense cobrar, com en temps d’Oliver Twist, quan els treballadors i els infants no tenien drets i vivien molt malament, que ho vaig llegir a un conte de la biblioteca que quasi em va fer plorar, però em vaig aguantar, que jo ja som gran, que ja tenc sis anys i mig.
També m’agradaria que tornàs na Carme, la meva professora de suport. Ja sabeu que sempre he tengut dificultats amb la lectura. Les d, les b, les p... Mare meva, com se semblen! M’anava molt bé quan podia venir ajudar-nos unes hores. També quan teníem els tallers –de Llengua, de Matemàtiques... I les fitxes! Com m’agradaven les fitxes de na Carme! Ara vaig molt perduda. És que som més a l’aula –més nins i més pupitres i menys aire– i la mestra fa més hores i té més cursos i s’ha de repartir i ho intenta, però és complicat. Diu que és complicat.
També m’agradaria tenir llibres. Enguany no en tenc, perquè a ca nostra estan sense feina i com que encara no han cobrat les ajudes de fa tres anys... Imaginau-vos: d’en Joan, el meu germà gran, encara no ha arribat cap ajuda des que va començar a l’institut, i ja fa tercer!
Pens i pens i crec que també estaria bé poder tornar al menjador de l’escola. Ara no podem. Les ajudes no arriben i, a més, diu mon pare que no ens hi podem acollir, perquè qui més ho necessita no les pot demanar. Jo no ho entenc, però com que ho diu mon pare... Ara ens ajuda la padrina, que ens fa dinar per tots i en sortir de classe hem de caminar molt per arribar fins a ca seva, però així ho arreglam i a mi m’agrada molt veure cada dia la padrina Pepa, i la tata, i els cosins... Però són molts i en Joan s’ha de posar a fregir, i a posar taula, i a servir, i a recollir, perquè la padrina tota sola no pot amb tot i es cansa... Però si tornàs al menjador, podria dinar amb na Catila, la meva millor amiga, que ara tampoc va al menjador. Ni a ca la padrina, perquè la seva padrina no viu aquí, o per ventura no viu, que no li he demanat mai...
No sé si és demanar molt, però també m’agradaria que no fes fred a la classe; que venguessin a arreglar la Pissarra Digital, que era ben xula i que ara fa una mica de pena; que tornàs na Manuela, la senyora de fer net, que sempre reia; que tornàssim a fer sortides –diu la dire que ja no podem pagar el bus, que ja veurem més envant...; que arribassin llibres nous a la biblioteca...
I ara una pregunta, els Reis d’Orient van a una escola especial quan són petits? Què nomia la vostra mestra? Ja vos coneixíeu d’escola? Amb tantes corones, vos devíeu fer un bon embolic!
I encara una altra pregunta que m’interessa molt: creis que l’escola és important? Jo, sí.
En fi, aquesta és la meva carta. Si hi ha res que no trobeu raonable, ho entendré. Que tengueu un bon viatge. Fins aviat.
AMARA
